• andreunavarra

Marina Garcés: “El que ens fa humans és que no sabem viure”

Marina Garcés publica “Escola d’aprenents” (Galaxia Gutenberg), un llibre essencial si volem entendre el món on vivim i volem construir una escola que s’autodefineixi com a una alternativa al model burocratitzat i vigilant que tenim avui. El principal aventatge del llibre és que no es limita a assenyalar un diagnòstic, sinó que, per primera vegada, disposem d’una proposta realment progressista i democràtica en un món dominat per la residualització de les vides humanes que es declaren sobreres.

Per: Andreu Navarra


Confesso que aquesta entrevista és la més difícil que m’he proposat realitzar mai. El llibre és tan ric en suggerències que no sabia per on començar, així que he pensat que el millor era anar a pams i preguntar-te pels conceptes bàsics que formen la columna vertebral de l’assaig. La primera part del llibre se centra sobre la vergonya com a aglutinant social, o com a motor per a la protesta i el canvi… Sembla que, com el sistema educatiu mateix, pot emancipar o consolidar les relacions de domini.


“Tenir potencial o esdevenir un residu: sembla que avui aquestes són les dues possibilitats de ser”, escrius. Com hem arribat a viure en una societat que declara residual a una gran part de la població? Com funciona aquesta residualització de la joventut i del professorat?


Penso que les categories inclusió /exclusió se'ns han quedat curtes, perquè encara remeten a una concepció molt estàtica del sistema social. Ara la relació amb un dins / fora és dinàmica i permanent. Cal estar-se valoritzant contínuament per no caure fora. Això ho fa la precarització laboral, però també els vincles socials molt inestables, la fràgil salut mental, la violència immobiliària... no estem mai prou segurs i això fa que els qui poden, reclamin més i més seguretat, més i més garanties, més i més privilegis. La dualització, la polarització i l'augment de les desigualtats té a veure amb aquestes dinàmiques. En aquest context, els joves i el professorat resulten durament castigats, precisament són un “entre” que es torna perillós. Els joves estan entre la infància tutelada i la vida adulta precaritzada. El seu trànsit s'ha de convertir en submissió hiperactiva i adaptativa (cultivar el seu potencial contínuament) o en expulsió passiva (esdevenir residu) per tal que no arribin a poder qüestionar res. Els professors, per la seva banda, també són un “entre”: entre mons, entre generacions, entre sabers, entre institucions. La nostra tasca és fer que aquests entres no siguin murs sinó espais i temps habitables.


Què és la “guerra de cervells”?


Amb aquesta expressió em refereixo precisament a aquesta competitivitat entesa com un increment constant de les pròpies capacitats cognitives i emocionals. Poder treballar moltes hores ja no és prou. A més, cal estar-se reinventant contínuament, tenir moltes relacions i activitat a les xarxes, tolerar bé el fracàs, alimentar la creativitat... això ja no es demana, només, a determinats càrrecs directius. És la subjectivitat del treballador-client-consumidor. El cervell, gràcies als coneixements que aporta avui la neurociència, és vist com un òrgan que es crea a sí mateix. La seva principal virtut és la plasticitat i això amplia molt les maneres com ens podem entendre com a subjectes relacionals. El problema és que de la plasticitat només ens quedem amb la flexibilitat i la competició, al final, és entre aquells que mostren la capacitat d'extralimitar-se i d'adaptar-se com més millor. Es pot veure, per exemple, en la manera com es captura la nostra atenció: podríem dir que el que patim ja és fracking! Fins i tot estem atents mentre dormim! Les patologies mentals i emocionals que se'n deriven són evidents.

"Els joves estan entre la infància tutelada i la vida adulta precaritzada."

Com hem arribat al “neurocentrisme”? Com en podem sortir?


El coneixement del cervell ha fet avenços impressionants en les darreres dècades i és apassionant. Els neurocientífics més interessants saben, però, que aquests avenços no resolen les preguntes importants, sinó que ens donen noves eines i evidències per a formular-les millor, potser. Per exemple, la consciència segueix sent un efecte de la ment molt difícil d'explicar i està clar que sense consciència tu no series tu ni jo no seria jo. Per tant, la bona neurociència no pot ser arrogant, sinó una llum enmig de molta foscor que ens ha de permetre intentar entendre'ns una mica millor, en diàleg amb altres ciències, pràctiques i sabers. El problema és que la hybris cientifista també ha arribat a aquest camp i hi ha la pretensió d'explicar-ho i de resoldre-ho tot a través d'un sol llenguatge, d'un sol fenomen (la vida neuronal), d'unes soles eines, químiques i digitals, i d'uns sols objectius: millorar i ampliar les nostres capacitat cerebrals. Això ja no és ciència, és ideologia, i una ideologia al servei d'un interessos tecnocientífics i econòmics molt determinats.


Reflexiones àmpliament sobre la “servitud”, quines són les servituds que avui pressionen sobre els docents i l’alumnat?


Les formes actuals de la servitud no poden ser enteses, només, des dels paradigmes clàssics de l'obediència. Segueix havent-hi normes rígides (horaris, disciplines, notes, etc) però es combinen amb un altre sistema de servitud que invita a l'adaptació i al canvi constant. És la doble ànima del neoliberalisme: rígid i fluid a l'hora. La modernitat líquida ha arrossegat molta duresa. I ara el que ens toca és respondre amb agilitat constant a una amenaça d'expulsió també constant. El que m'interessa mostrar és que aquesta relació de servitud no enfronta l'estudiant i el professor, sinó que els sotmet tots dos. Han de col·laborar en aquesta servitud, ja que depèn d'una banda i de la l'altra que finalment els centres, cada docent i cada estudiant, pugui donar compte dels seus resultats i seguir, així, existint. És a dir, continuar estudiant o treballant. Seguir rebent finançament. Punts. Acreditacions. Encara que els mestres hagin perdut autoritat, el sistema no ha deixat de ser molt autoritari. Però si metres i alumnes col·laboren en les seves respectives servituds, no poden aliar-se una emancipació recíproca?

Segueix havent-hi normes rígides (horaris, disciplines, notes, etc) però es combinen amb un altre sistema de servitud que invita a l'adaptació i al canvi constant.

Què són les “tecnopromeses del posthumà”? Com podem combatre aquestes utopies?


Quan el futur es percep desconnectat del present, quan tot el que podem imaginar com a conseqüència de la nostra acció és fosc, reapareixen les utopies, ara de la mà de la tecnociència. Desde les tecnologies que si entren a les aules resoldran tots els problemes de l'educació, fins a la idea que mediacions digitals seran la clau de l'ampliació de les nostres capacitats sempre parcials i finites. El més curiós és que si les utopies modernes imaginaven un món millor, o perfecte, per a nosaltres, ara el que fan les utopies és imaginar un ésser que sigui millor que nosaltres. És a dir, un humà posthumà, capaç de superar els límits físics, cognitius i morals de la nostra espècie. Serà que ja ens costa massa imaginar un món millor amb nosaltres entre els seus habitants? Que la tecnologia ens salvi de nosaltres mateixos, semblen dir-nos aquestes noves utopies... Per a mi, en elles hi ha una rendició antropològica que només pot ser combatuda amb humilitat i confiança. Des de l'aprenentatge constant. I això no és utòpic, és concret. No ens cal un essencialisme humanista, n'hi ha prou amb entendre que els humans no ho som mai prou.


Com desactivem la “ideologia disruptiva” que genera tantes interferències en el nostre context general i, més concretament, en l’educatiu?


La disrupció és, paradoxalment, una nova figura de l'ordre. Un ordre basat en trencar constantment els seus propis marcs. És l'ordre que actualment abracen l'economia i l'empresa, així com part de la geopolítica mundial. El líder és aleshores un pilot del caos. En l'àmbit educatiu es confon l'aprenentatge de la incertesa amb la resposta exitosa a la disrupció. La incertesa va amb la vida i tot aprenentatge ha de saber relacionar-se alhora amb el que sabem i amb el que no sabem de cada cosa. Però la resposta a la disrupció, sota l'aparença de creativitat, és molt servil i el que fa és alimentar un codi èxit – fracassat basat en la por. Cal desactivar aquesta por des d'una educació que no tingui por a no saber, que ens inviti a perdre la por a no saber.


“Acollida” és el terme que més utilitzes en el teu llibre, com el definiries com a base d’un nou sistema de relacions humanes?


L'educació té lloc en la distància que hi ha entre néixer i comparèixer. No cal ser existencialista per saber o sentir que haver nascut és un acte involuntari, almenys per part de qui neix. I per si mateix no garanteix. L'afecte, les cures, els coneixements compartits, els hàbits i maneres de fer tracen camins a través dels quals anem arribant, si és que ens deixen. Entrar a una aula per primera vegada, als 3 o 6 anys o els que siguin, és potser l'escena més violenta que hem inventat per a aquest acte d'ingrés en societat. S'hi ha de poder posar el cos i aguantar la mirada. Ser mirats i poder mirar. En aquesta reciprocitat de la mirada, del com et dius, està en joc la possibilitat de travessar la por de ser amb els altres. Per això penso que l'educació és un convit a ser amb, a través del coneixement compartit i de l'aprenentatge dels seus límits. En aquest sentit, és un art de l'hospitalitat que ens ha de posar a tots en la posició de ser estranys que comparteixen el risc d'aprendre a estar i a viure junts.


En resum, perquè hem d’anar acabant, quins serien els trets fonamentals de l’escola d’aprenents?

L'escola d'aprenents no és un sol model d'escola, sinó una perspectiva des de la qual ens podem situar d'una altra manera en diferents entorns i relacions educatives. Es tracta de canviar el punt de vista sobre la pregunta clàssica de l'educació, com educar? I preguntar-nos: com volem ser educats? Aquesta és una pregunta que concerneix cadascú i alhora el conjunt de la societat. L'escola d'aprenents és una mirada, doncs, sobre el conjunt de la vida social. Viure és assajar diferents formes de vida possible i aprendre és l'activitat principal on es forgen, els solidifiquen o es transformen els nostres vincles.



contacto

  • Facebook
  • Twitter
  • Instagram
© 2020, The Godmother