• andreunavarra

“Que s’ompli del meu ull que travessa làpides”: Entrevista a Cèlia Sànchez-Mústich



El segell Tanit publica "Mudança endins", el nou poemari de Cèlia Sànchez-Mústich. Una obra que explora el dol i l'amor esquinçat, i que d'alguna manera culmina una trajectòria polièdrica plena de premis i distincions.


Andreu Navarra


Escrius: “És cert el que diuen de la llum al final del túnel”. Has escrit un poemari colpidor i tendre la vegada, fruit d’unes circumstàncies determinades. Ens ho pots explicar?


Les circumstàncies es concentren en els dies previs i posteriors a la mort de la mare, la necessitat que ella es mudés a viure a dins meu, i la urgència d’expressar aquesta necessitat. És un llibre de dol però crec que cada poema l’enfoca des d’un prisma diferent, no només des del plany o l’enyor. I sobretot, la gran “circumstància”, és l’amor.

La història, encara embrionària, com un núvol o una mena d’escuma dins del cap, marca el camí.

L’autor de l’epíleg, Jaume Pons Alorda, escriu sobre tu: “Contra la inquietud, contra el buit, escriptura.” Hi estàs d’acord? Com conceps l’escriptura o les teves escriptures?


Penso que l’escriptura, com tota obra creativa, sempre neix contra la inquietud o el buit, no per aniquilar-los (seria un esforç malbaratat) sinó per transformar-los en l’eina que ens salvi d’ells mateixos. És el cas de les paraules. En el fons, m’identifico amb el que diu en Jaume C. Pons Alorda en l’epíleg, que semblaria que jo escric per fer que el dolor no rigui l’últim.


Quan escrius narrativa, com treballes? Segueixes algun patró?


Són patrons diferents depenent del que escric, i els segueixo en sentit literal, és a dir, segueixo el camí que cada història em demana. La història, encara embrionària, com un núvol o una mena d’escuma dins del cap, marca el camí. És com quan tens una parella, jo no he seguit els mateixos patrons de relació amb unes persones i unes altres. Cada relació, de parella, d’amics, del que sigui, et demana ser viscuda d’una manera única, té les seves pròpies lleis, podríem dir.


En Pons Alorda parla també d’escriptura salmística, esmenta Pasolini…


M’impressiona, que trobi alguna relació entre Pasolini i jo, crec que esmenta, tàcitament, “L’evangeli segons sant Mateu” , deu pensar que compartim una certa humanitat fonda, que defuig els guarniments, però admeto que no conec amb prou profunditat l’obra de Pasolini com per abastar tota la intenció d’aquest esment que tant m’afalaga.


Com ha influït Sitges en la teva obra?


Deixant de banda que la paraula “carnaval” apareix en diversos poemes meus, no sabria dir-ho, aquesta pregunta m’hi fa pensar. Segur que Sitges ho podria respondre millor que jo, si per uns moments pogués entrar en aquesta entrevista. En tot cas, si ha influït en la meva vida des de l’any 2000, i ho ha fet, i molt, això ha d’haver repercutit en la meva obra. Jo visc a Sitges però també visc Sitges, per a mi és un poble i alhora una experiència. Potser té un punt, no pas petit, de desinhibició i de contrastos que ha potenciat la llibertat que ja sentia meva, com a escriptora.


“Massa sotracs per al son tan fràgil del poema”… Ens ho podries glossar o ampliar?


Aquest vers pertany a un poema on un dels protagonista és un tren. Els altres són jo mateixa i un bitllet de tren. Els sotracs fan que el poema, que estava mig adormit, es desperti en el meu cap (o cap del jo poètic) i tingui la necessitat imperiosa de ser escrit. A partir d’aquí, la persona , poeta, viatgera, farà mans i mànigues per escriure’l tot i la manca de paper, fins que al final... però no farem espòiler, oi?


“Que la meva mare tingui set anys, si us plau”, un dels poemes més tendres i a la vegada contundents de Mudança endins. Com va sorgir?


De comprovar que els infants reben un tracte infinitament més amorós o solidari que els ancians. Quants voluntaris hi ha per als infants malalts? Quants per als vells malalts? Aquest tema ja apareix a “Els vells, aquella nosa”, un llibre en prosa de mal classificar que vaig escriure gairebé al mateix temps que “Mudança endins”. Són llibres germans de mare (mai millor dit perquè comparteixen un dels seus personatges, la meva mare). Voler que la meva mare tingués set anys, era voler que en els hospitals la tractessin com si fos una nena, i no en el sentit d’infantilitzar-la sinó de reconèixer –la com un ésser fràgil necessitat d’empatia.


Com és la poètica de Cèlia Sànchez-Mústich?


Quan vull respondre una pregunta així, he de regirar entre les coses que se n’han dit i amb les quals m’he sentit identificada, perquè jo no en sabria, de definir la meva poètica. Per exemple, Jordi Julià i Pere Ballart van escriure, a l’antologia Paraula encesa que, “tot i els pretextos quotidians, familiaríssims, domèstics” els meus poemes es guiaven “per la confiança que la lliure associació i l'analogia duran poeta i lector a un espai imprevisible on tot semblarà nou”. Tant de bo sigui així!


Quines autores joves recomanaries?


Posem que joves vol dir per sota, xifra amunt xifra avall, dels trenta? La veritat és que me’n falta coneixement, però sí que he llegit algunes poetes que em semblen interessants o molt interessants, des de l’Àngels Moreno, amb una trajectòria prou valuosa fins a Tània Soler Riba, encara inèdita però per poc temps, tinc entès. Passant per Núria Contreras, Chantal Poch, Anna Gas, Irene Gómez, Andrea Ambatlle, Maria Sevilla, Irene Solà... Veus poètiques que, entre d’altres que ara mateix potser no recordo, he seguit o em fan venir ganes de seguir-les de prop.


La poesia sempre està bé.

Quina poesia t’agrada?


M’agrada la poesia que, tant si s’acosta més a la meva manera de fer com si està a anys llum, em provoca una vibració, un rebombori, un alçament de parpelles sobtat, o una filtració lenta en les meves emocions. Fet i fet, la que em provoca el mateix que jo sento quan poso el punt final d’un poema.

Com veus el moment poètic català actual?


La poesia sempre està bé. Vull dir que està bé, en el sentit que sobreviu a totes les catàstrofes, precarietats. Crec que sempre ho farà, és un instint molt potent de l’ésser humà, i mai no està de moda justament per això, malament rai si ho estigués. Una altra cosa seria el debat de si la poesia ven poc perquè no se la promociona (i promocionar també vol dir viure-la des de l’escola, ensenyar els infants a descobrir-la i copsar-la) o no se la promociona perquè ven poc.


Pregunta típica: quines escriptores o escriptors t’enduries a una illa deserta?


Bé, entenc que voleu dir els llibres, oi? Perquè els escriptors no els vull pas condemnar a viure amb mi en una illa deserta (tot i que me’n podria endur uns quants que em semblen persones fantàstiques per enraonar-hi mentre fem saltar cocos dels arbres). Llibres... no sé si decidir-me per endur-me tots els que he llegit i m’han agradat, o tots els que no he llegit i sospito que m’agradarien. Impossible fer una llista, en cap dels dos casos.


Un llibre que t’hagi volat el cap últimament…


L’autobiografia de Kurosawa. Fantàstica. Enriquidora.


Estàs conspirant o escrivint nous projectes?


Sí, una novel·la. I mira que no em considero novel·lista, no tinc la necessitat de fer novel·la com sí que en tinc de fer poesia. Però dues vegades a la vida he fet novel·la perquè m’ha esclatat a dins. I ara m’està passant el mateix. En la que ara escric, tots els protagonistes tindran algun tipus de trastorn mental, i algun d’aquests trastorns serà força peculiar.