• andreunavarra

Virilitats africanes i espanyoles entrecreuades

La historiadora Gemma Torres analitza en el seu nou llibre els rols de gènere en l'intent de l'estat espanyol de bastir un imperi al nord d'Àfrica entre 1859 i 1936.


Imatge del Monte Arruit, escenari d'un important desastre militar.

Per: Andreu Navarra


El que no es pot negar de l’editorial Afers és que sempre l’encerta. I el que tampoc no es pot negar és que la historiadora Gemma Torres Delgado ha escrit un llibre tan amè com erudit sobre un tema força original. La virilitat d’Espanya a l’Àfrica prové d’una tesi doctoral dirigida per la gran historiadora Mary Nash, que va obrir molt de camí i continua obrint camí des de fa dècades dins l’àmbit de les identitats de gènere. No resulta fàcil aconseguir un llibre llegidor amb una matèria tan densa i que requereix una preparació prèvia immensa.

El llibre té dos nivells: qui vulgui accedir a una veritable selecció d’autors que han visitat els temes entrecreuats de la Nació i el Gènere (Inmaculada Blasco, Ferran Archilés, Nerea Aresti, Martínez Antonio...) els trobarà referenciats a tots en l’aparat de cada pàgina. Però el que resulta realment valuós és comprovar com aconsegueix Torres demostrar les seves hipòtesis de base: no s’entenen les identitats nacionals espanyoles sense analitzar les masculinitats sobre les que es van construir. L’ideal de soldat africanista, amb tots els mites associats de coratge irracional i resistència al dolor, volia beure de l’ideal del “caballero español” per tal de desembocar en l’home ideal del prefranquisme o parafeixisme que vindria a esclatar (sí, sí literalment esclatar) sobre les poblacions espanyoles durant els violents anys trenta. Un model que calia contraposar al “guerrero” marroquí totalment mancat de referents civilitzats. Però des de molt abans, des de 1859, les rifenyes i el rifenys ja venien patint els abusos de la grotesca farsa imperial d’un Estat que tenia problemes a l’hora de medir-se amb les potències comercials i militars del seu entorn.

Actualment sabem que els genocidis colonials van servir a França, Regne Unit i Alemanya com a banc de proves abans de girar la seva violència desorbitada contra poblacions europees: les guerres al Marroc van servir a l’Estat espanyol d’una manera semblant. Van ser els militars africanistes, amb els seus mites sobre la virilitat que simbolitzaven la Pàtria conqueridora que desitjaven oposar a la civilitat intel·lectualitzada i culta, els qui després van protagonitzar en cop d’Estat de 1936 organitzar per a abatre la Segona República. Ho desenvolupa Gemma Torres amb gran claredat expositiva: “La qualitat de la raça la determinen elements físics, però sobre tot actitudinals i morals, que coincideixen feliçment amb les virtuts de la masculinitat oficial” (p.158).

Especialment interessant és el darrer capítol de l’obra, dedicat a les alternatives que autors republicans, socialistes i catalanistes, van proposar, sobre tot en cròniques i novel·les, contra el gran teatre esperpèntic i tràgic de la intervenció militar espanyola al Marroc. Ramón J. Sender, Arturo Barea o Prous i Vila van relatar i descriure la veritable vida dels soldats mobilitzats en aquella guerra precària i miserable, on el soldat no era absolutament res, i moria de set, o de gana o de cansament entre himnes i banderes perfectament grotesques. L’exèrcit venia de patir dures derrotes a Cuba i Filipines, i necessitava triomfs i victòries ressonants que compensessin un complex d’inferioritat que començava a fer-se estructural des de 1898.

La quantitat de documentació que aporta Torres és impressionant: ens trobem davant d’un model d’investigació complet i ordenat. Sembla que no hi hagi aspecte sobre la construcció cultural dels gèneres que se li hagi escapat: “La colonització com una operació de salvament de les dones resulta un silenciament violent de les dones mateixes” (p.40); la metròpoli jutjava la societat ocupada segons el tracte que rebia la dona, però d’una manera hipòcrita, tòpica, orientalitzant i falsejada; “A l’harem es produeixen cada dia “concursos de belleza que ofrecen a sus esposos, y en cuyo triunfo cifran sus esperanzas más halagüeñas” (p. 66), amb moltes altres imaginacions calentes que tot un seguit de metges i moralistes (Felipe Ovilo Canales, o el doctor Gregorio Marañón) posaven al servei del públic a l’hora de dibuixar un ideal masculí modern i espanyol que s’havia de controlar sexualment per a dedicar-se a aconseguir els recursos amb què calia mantenir una llar. En l’anàlisi de la simbologia, Torres arriba a la conclusió que tots els símbols passius de les Nacions prenen l’encarnadura d’una dona (la mare que plora els fills, la Monarquia o la República), però que l’Estat i l’acció real, així com l’heroisme i la glòria, eren coses exclusives dels homes.

Memorialisme militar, medicina, periodisme, literatura i revistes de trinxera són els elements amb què es nodreix aquest estudi. En definitiva, es tracta d’una obra imprescindible per a conèixer el període i per a construir una veritable investigació sobre les representacions dels gèneres en la seva dimensió col·lectiva i dirigida, sense perdre’s en teories i amb un rigor documental i demostratiu exemplar.

contacto

  • Facebook
  • Twitter
  • Instagram
© 2020, The Godmother